Una trobada inesperada al Cesar

La calor apretava fort al departament del Cesar. Tot i que estava caient la tarda, l’ambient era ben xafogós a l’interior de la Saioneta. I cada cop que treia el braç per la finestra sentia una càlida bufetada d’aire que em recordava el rigor del clima en aquestes latituds del nord colombià.

Després de conduir durant tot el dia per la carretera que uneix Bucaramanga amb Santa Marta, sempre amb rumb al nord, vam sentir que havíem de fer una aturada en el nostre camí cap al Carib. Portàvem uns quants dies de ruta sense tastar els efectes purificadors de l’aigua, i tots dos ens n’haviem començat a adonar conforme anaven avançant els quilòmetres. Així que havíem de trobar un poblet tranquil per pernoctar i dutxar-nos abans que arribés la nit.

La Marta va buscar al gps el poble més proper. La Loma. Seguint les seves indicacions, vaig desviar-me en el primer encreuament cap a la dreta i vam recórrer alguns quilòmetres cap al centre d’un municipi tan quadriculat en l’estructura com lànguid en l’ambient. Vam passar per un carrer sense fi ple de forats fins que vam arribar al centre, que ens va semblar tan lúgubre com la resta de la població.

Mai ens hem sentit massa a gust en els pobles dedicats a la mineria. Ja vam tanir aquesta sensació a alguns municipis del nord xilè, on els bars i les farmàcies s’alternaven als seus carrers com si fossin les úniques fonts de salvació per a una població amb les ànimes descusides per un treball que únicament omple les butxaques de diners i els pulmons de silici.

Ens vam preguntar si la Loma hauria estat creada específicament per acollir la mà d’obra que treballaria a una de les mines de carbó més grans del món o si va ser l’arribada de la mineria el que va convertir el poble en el lúgubre conjunt de carrers quadriculats que vam trobar al nostre pas.

Així que, fastiguejats per la calor i per la mala elecció, vam fer mitja volta i vam conduir pel sotraguejat camí, ansiant tornar a la carretera general perquè la calent brisa pogués tornar a entrar per les finestres davanteres i airejar l’interior de la furgo, encara que fos amb les seves càlides ràfagues.

La següent població que sortia al gps era força més petita que l’anterior. El Carmen eren quatre carrers deliniats sobre el mapa. Un d’aquells punts que no surt a cap guia turística. De fet, ni tan sols surt al google maps. Possiblement seria el lloc perfecte per pernoctar i dutxar-nos tranquil·lament.

Vaig prendre un desviament cap a l’esquerra i vaig enfilar un camí de sorra ple de pedres afilades. Vam transitar amb comte durant prop d’un quilòmetre fins que vam arribar a una via de tren bloquejada per dos cons. Des de l’altra banda de la via, un home  es va afanyar a fer-nos senyals perquè paréssim. Uns segons més tard va creuar un tren de mercaderies. El tren de mercaderies més llarg que hagi vist mai. Darrere de la locomotora desenes de vagons se succeïen fins que va passar l’últim i el vigilant va apartar els cons perquè seguíssim el nostre camí.

Uns metres més enllà vam trobar el Carmen, una humil població amb casetes d’un pis i quatre polsegosos carrers per on es passejaven tranquil·lament les cabres i les gallines. Ens vam donar una volta per reconèixer el lloc. Vam passar pel camp de futbol, on alguns nois, tots ells mestissos, com la resta de la població, jugaven amb un pilota de cuir. Vam veure les portes de les cases obertes. La majoria de les famílies, assegudes a l’exterior, ens seguien amb els ulls, estranyades, quan passàvem amb la furgo pel davant seu.

Finalment, ens vam decidir a preguntar a una de les famílies si podíem aparcar al davant de la seva propietat, ja que tranctant-se d’un poble tan petit, no ens semblava massa prudent quedar-nos-hi sense presentar-nos abans. Asseguts en cinc cadires, hi havia una senyora gran, una altra senyora d’uns 45 anys, dos noies joves, i un senyor que passaria els quaranta. Després de vacil·lar durant alguns segons i d’autoconvèncer-se que no veníem amb males intencions, van accedir a que aparquéssim davant de casa seva, sota d’uns petits arbres.

Quan vam treure l’aixeta per la finestra i ens vam començar a dutxar va arribar el primer grup de nens, que reien mentre ens ensabonàvem. Uns metres més enllà, la nostra família d’acollida comentava la situació, sense acabar de creure si era certa o si els estàvem gastant algun tipus de broma estrafolària. Poc a poc s’hi van anar atansant altres nens, que no tenien res millor que fer que anar a veure aquella parella de viatgers que havia arribat en una furgoneta amb matrícules estrangueres.

No ens va costar gaire comprovar que en aquell petit poble perdut al mig d’una carretera secundària del Cesar a prou feines hauria passat algun viatger i que, sens dubte, seríem els primers en pernoctar en una població que no tenia cap tipus d’infraestructura turística.

Després de dutxar-nos i vestir-nos, ja refrescats i amb el cap una mica més clar, vam obrir les portes de la Saioneta i vam avisar la família que ens havia acollit per mostrar-los la nostra casa amb rodes, un objecte completament nous per a ells. Quan vam pujar el sostre, van augmentar les expressions de sorpresa. Els nois que estaven jugant a futbol van deixar la pilota per curiosejar i molts altres nens es van apropar per veure el que ja era la gran novetat del dia. Alguns curiosos miraven des de la distància, mentre que una mare aixecava el seu petit perquè pugués veure la furgo per sobre dels caps de l’extens públic.

Sovint, els llocs menys turístics són també els que ens donen més satisfaccions als viatgers de llarg recorregut. Poder ensenyar el vehicle a aquells nens i veure les cares de fascinació va ser un regal per a nosaltres i segur que també per a ells, que preguntaven, curiosos, per entendre què fèiem al poble, d’on veníem i com ho féiem per vieure en el vehicle més estrany que havien vist en les seves vides.

Quan els vam explicar que una de les activitats que fèiem a la ruta és la música, ens van demanar que els toquéssim algunes cançons, així que vam treure la guitarra i la melòdica i ens vam asseure amb els nostres veïns, envoltats pels nois del poble. Veient el seu entusiasme, vaig treure alguns instruments de percusió i vaig preguntar qui sabia tocar-los, muntant d’aquesta manera un improvisat grup de música. Vam tocar fins que es va fer de nit.

“Heu portat l’alegria a aquest poble”, ens va dir abans d’anar a dormir la dona de mitjana edat que ens va acollir al pati de casa seva, mentre jo pensava que érem nosaltres els afortunats per haver escollit finalment aquell punt remot en el mapa, que no surt a les guies de viatge i acull els viatgers amb els braços oberts tan sols explicant-los l’experiència i tocant-los un parell de cançons.

 

T’ha agradat aquest post? Comparteix-lo i ajuda’ns a difondre el nostre viatge:

Una producción de MMVIATGES, productora audiovisual y multimedia
VÍDEO · FOTOGRAFÍA · COMERCIALES · DRONE · DISEÑO WEB · SERIES DE TV

L’equip de Furgo en ruta

2 responses to “Una trobada inesperada al Cesar”

  1. juanjo

    Os sigo desde hace mucho y admiro vuestra forma de viajar y a vosotros, por conseguirlo.
    Solamente ste pequeño comentario para expresaros que quien escribe (no se si Marià o Marta, o ambos) lo hace muy bien. Es prosa.
    Seguir vuestros relatos también es viajar.
    Salut y muchas felicidades!!!
    Juanjo (amikoj)

Déjanos un comentario | Deixa’ns un comentari | Leave a comment

Segueix-nos

Segueix-nos també a través del Facebook Segueix-nos també a través del Twitter Visita el nostre canal de YouTube Visita el nostre canal de Vimeo Segueix-nos a Instagram Mapa de la ruta

Cinc anys en ruta

Publicitat

Publireportatges

“Publireportajes

Furgo en ruta al teu mail

“Newsletter

Capítols on line

Clica para ver los capítulos de Centroamérica Clica para ver los capítulos de Venezuela Clica para ver los capítulos de Colombia Clica para ver los capítulos de Ecuador Clica para ver los capítulos de Perú Clica para ver los capítulos de Bolivia Clica para ver los capítulos de Paraguay Clica para ver los vídeos de Brasil Clica para ver los vídeos de Uruguay Clica para ver los vídeos de Chile Clica para ver los vídeos de Argentina Clica para ver todos los vídeos de los consejos de viajes

Projectes anteriors d’Mmviatges

Clica per veure l'exposició

Mapa de visites

Map

Col·laboradors

Dr Fusca y Mr Kombi

Toubab Soul, l'últim disc d'Alma Afrobeat Ensemble

Cerques un fotògraf de confiança? Un dissenyador gràfic? Solucions de maquetació? Contacta amb Lomarc

Blog fotogràfic de Joan Pla

Formem part de

La comunidad viajera

Publicidad